El dimecres 7 de febrer sortirà a la venda el llibre Pinyols madurs, vuitanta-cinc biolits (Voliana Edicions, 2018) d'Isidre Grau, i el divendres 2 de març tindrà lloc la seva presentació a la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès, on de moment ja podem disfrutar d'un exemplar dedicat.
Aquests Pinyols madurs són el fruit d'extremar la brevetat a l'hora d'explicar històries. Biolits (instants de vida passats per la literatura) nascuts del repte d'escriure cada setmana durant quatre anys un microrelat a la revista digital el Núvol, i que ara es presenten després d'haver madurat, a punt de nova lectura, més lliure i interconnectada.
Moltes gràcies per la dedicatòria i us esperem a la presentació del llibre!
*Isidre Grau i Antolí.
Isidre Grau i Antolí (Sabadell, 1945), resident a Cerdanyola del Vallès, enginyer tècnic químic i industrial, novel·lista i narrador, és autor de quinze novel·les -entre les quals destaca la pentalogia d'Els colors de l'aigua (Proa, 1986. Premi Sant Jordi, 1985) i la darrera La ciutat dels solitaris (Gregal, 2017)- i sis reculls de contes, a més de Primer paisatge (Gregal, 2016), unes memòries d'infància ficcionades, i de l'imprescindible assaig L'Arquitectura del conte (Octaedro-Accent, 2001; Godall, 2016, reedició).
Professor jubilat de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i col·laborador de premsa. Durant més de quatre anys ha publicat a la revista digital Núvol els contes breus aplegats a Pinyols madurs, vuitanta-cinc biolits (Voliana Edicions, 2018).
Canya de pescar
La fi del meu Enric em va deixar tan baldada que em fonia
sense sortir de casa. Sort de tenir una filla superespavilada. Perquè la nena
aviat ho va tenir clar, “et sobra pis i et falta moviment”, em va dir, i encara
que viu a l’altra punta de la ciutat, ella ho va dirigir tot i en un mes vaig
tenir una ala del pis convertida en un apartament prou bufó per llogar-lo a
hores. Sí, és clar, a parelles que s’estimen i no tenen lloc on esplaiar-se. No
negaré que al principi em va xocar, però la nena em va fer entendre que era un
servei social d’allò més net i que em donaria una ocupació tan agraïda com
mantenir el niuet en estat de revista. En assegurar-me que seria clientela de
la màxima discreció, vaig intuir que parlava per experiència després del fracàs
del seu trist matrimoni.
No me n’he penedit mai, perquè em sento útil i em fa
conèixer un personal molt variat. No és gent que gasti gaires paraules, però
sempre trobes qui t’explica la vida, com per exemple la Bàrbara, d’uns quaranta
llargs, que fa set divendres que ve pel matí a recollir la clau i paga, que no
sap mai a quina hora del vespre vindrà amb el seu amic. Diu que fa anys que
està embolicada amb el mateix home, amb temporades de viure junts, i després de
deixar-ho córrer, ara que ell està amb una altra, han trobat que amb una nit a
la setmana els va la mar de bé. La gràcia és que cada divendres l’home diu que
se’n va a pescar de nit amb uns amics, agafa tots els estris i quan es fa de
dia sap d’un peixater que li omple la cistella. Tal com m’ho contava la
Bàrbara, era per partir-se de riure, i anit mateix, quan vaig sentir soroll de
claus, els vaig vigilar per l’espiell de la porta. No els vaig pas distingir
sencers, però sí la canya de color verd menta i la cistella caqui. A dins,
reien com criatures, fins que devien anar de cara al principal, i jo em vaig
adormir.
Després de mesos de no veure-la, aquest dissabte la nena
m’havia convidat a dinar a casa seva, amb sorpresa inclosa, m’havia avisat, i
jo em moria de ganes d’explicar-li les distraccions que em procura la feina.
Però l’alegria se m’ha tallat de cop quan entro a la seva galeria i em veig la
canya de pescar menta i la cistella caqui, mentre ella neteja la peixada que li
ha dut en Damià, el seu nou company –el quart des que va penjar el penques del
marit. Ella ni s’ha adonat de la meva cara, i vinga a cantar-me les meravelles
del Damià, una bellíssima persona que només està per ella, sobretot des que ha
superat la mitja depressió de quan el va conèixer, tan estressat per l’empresa.
I tot gràcies al veí de dalt que li va presentar uns amics aficionats a la
pesca nocturna, i les sortides de cada divendres li van com oli en un llum.
M’ho deia ben fluix, que no volia despertar-lo després de la nit en blanc, i a
mi se’m regiraven les tripes de veure amb quina fe preparava la cassolada.
Però, mira, no he obert la boca.
Abans de dinar en Damià s’ha despertat i ha estat molt
content de conèixer la nova sogra. Després ha baixat el Genís, el veí del segon
segona, que s’ha quedat a dinar i tots tres han fet molta broma sobre la pesca.
A mi ja m’agrada la gent de bona pasta, i que la nena estigui satisfeta de la
vida, però quan he vist que per sota la taula ella feia peuets amb en Genís, és
que ja no he entès res. Ara que torno a estar sola a casa, pendent de la
parelleta que vindrà a les vuit, encara em pregunto si a les superespavilades
també se’ls escapa algun detall o si és que tenen estómac per a tot. Una
servidora no ho pensa pas aclarir, ja estic prou entretinguda.
Isidre Grau
El miércoles 7 de febrero saldrá a la venta el libro "Pinyols madurs, vuitanta-cinc biolits" (Voliana Edicions, 2018) de Isidre Grau, y el viernes 2 de marzo tendrá lugar su presentación en la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès, donde de momento ya podemos disfrutar de un ejemplar dedicado.
Estos Pinyols madurs (Huesos maduros) son el fruto de extremar la brevedad en el momento de explicar historias. Biolits (instantes de vida pasados por la literatura) nacidos del reto de escribir cada semana durante cuatro años un microrrelato en la revista digital el Núvol, y que ahora se presentan después de haber madurado, a punto de una nueva lectura, más libre e interconectada.
¡Muchas gracias por la dedicatoria y os esperamos a la presentación del libro!
*Isidre Grau i Antolí (Fotografia d'Ester Roig).
Isidre Grau i Antolí (Sabadell -Barcelona-, 1945), residente en Cerdanyola del Vallès, ingeniero técnico químico e industrial, novelista y narrador, es autor de quince novelas entre las que destaca la pentalogía de "Els colors de l'aigua" (Proa, 1986. Premio Sant Jordi, 1985) y la última "La ciutat dels solitaris" (Gregal, 2017)- y seis recopilatorios de cuentos, además de "Primer paisatge" (Gregal, 2016), unas memorias de infancia ficcionadas, y del imprescindible ensayo "L'Arquitectura del conte" (Octaedro-Accent, 2001; Godall, 2016, reedición).
Profesor jubilado de la Escuela de Escritura del Ateneu Barcelonès y colaborador de prensa. Durante más de cuatro años ha publicado en la revista digital Núvol los cuentos breves reunidos en "Pinyols madurs, vuitanta-cinc biolits" (Voliana Edicions, 2018).
Els vius
Aquella seria la primera nit de Nadal que passarien sols a
casa. Amb la pèrdua de les tietes Marquès, se’ls havien acabat les llargues
taules, parades com obres d’art, i les enceses controvèrsies entre parents i
coneguts d’un cop a l’any. Prop de festes, els altres nebots no havien ni
respirat, i ells tenien els fills lluny, massa lluny, per no caure en la vaga
melancolia de quan comprens que el món ja no és el que era.
Nostàlgies a banda, ella no permetria que aquella nit fos
com tantes altres i es va enginyar un menú amb tots els ets i uts, al menjador
gran, i tots dos vestits de gala. Va ser una vetllada impecable; les menges
exquisides, la música de Schubert que va escollir ell, la conversa amena com
feia temps que no els sorgia. Van brindar pels futurs Nadals, van riure amb
ganes, i encara els va quedar humor per relaxar-se al sofà. Ell havia consultat
els programes de la tele i precisament feien “Els morts” de John Houston.
“Continuar amb un sopar dublinès tan memorable, serà el millor final del nostre”,
va exclamar, molt engrescat. Ella hi va estar d’acord i, ben enllaçats, van
seguir la pel·lícula amb un silenci estricte.
Just quan Gretta es queda immòbil al peu de l’escala, atenta
a la cançó que ve de dalt, ell va notar el gest brusc de la seva dona, però
només va ser per redreçar l’esquena i deixar-se absorbir encara més per la
pantalla. No la va perdre de cua d’ull, i quan Gretta confessa a Gabriel la
vella història d’amor interrompuda a la joventut, es va adonar de les llàgrimes
a les galtes. No era d’estranyar, tots dos compartien la veneració pel relat de
Joyce i reviure’l aquella nit els uniria més. Però la comunió es va trencar de
cop, quan ella es va aixecar, presa d’algun desfici; va confessar que estava
rendida, que preferia estirar-se al llit.
El tall el va deixar massa tocat i ell no va acabar de veure
la pel·lícula. Quan al cap d’una estona va entrar a l’habitació, ella feia com
si dormís. Va estar temptat de desvetllar-la, però no s’ho va permetre. Tot sol
a la terrassa, amb els llums de la ciutat a sota, es va sentir tan infeliç com
en Gabriel Conroy. Ell també havia viscut amb la certesa de tenir una dona que
no es mereixia, admirada per tothom, amb una intel·ligència desperta i amb molt
de món al darrere. Quan la va conèixer, ella acabava de tornar d’uns anys a
Anglaterra, sobtadament, i ell no li va preguntar mai què era tot allò, tan
ingrat, que intentava oblidar. Ara n’estava segur, ella també tenia la seva
història d’amor, potser tan intensa com amarga, i ell no hi podria competir mai.
Ell estava fet per a la vida discreta, anodina, com aquella nit massa càlida,
sense neu, sense màgia. Aviat s’adormiria, sabent que l’endemà l’esperava un
altre dels seus dies buits de grandesa, mentre ella continuaria nodrint-se dels
seus records més íntims.
No va sentir la porta que s’obria, ni els passos que se li
acostaven, fins que el pes d’una mà sobre l’espatlla l’estremí. Ben aviat, la
galta d’ella es va fondre amb la seva, mentre el xiuxiueig li amorosia
l’orella. “Què fas aquí? Que no saps com et necessito? I avui encara més, ens
hem de demostrar que estem vius, escandalosament vius”.
Isidre Grau
Los vivos
Aquella sería la primera Nochebuena que pasarían solos en
casa. Tras el deceso de las tías Marqués, se habían terminado las largas mesas,
preparadas como obras de arte, y las arduas controversias entre parientes y
amigos ocasionales. Otra vez próximas las fiestas navideñas, los demás sobrinos
no habían dicho nada, y ellos tenían sus hijos lejos, demasiado lejos, para no
caer en la vaga melancolía de cuando comprendes que el mundo ya no es el de
antes.
Nostalgias aparte, ella no permitiría que aquella noche fuera
una de tantas e ideó un menú con todos los detalles, en el gran comedor, y
ambos vestidos de gala. Fue una velada impecable; el manjar exquisito, la
música de Schubert escogida por él, la conversación tan amena como desde hacía
tiempo no mantenían. Brindaron por las futuras navidades, se rieron con
auténticas ganas, y aún les quedaron arrestos para relajarse en el sofá. Él
había consultado los programas de la televisión y precisamente repetían “Los
muertos” de John Houston. “Continuar con una cena dublinesa tan memorable, será
el mejor colofón de la nuestra”, exclamó él, muy animado. Ella estuvo de
acuerdo y, debidamente entrelazados, siguieron la película en estricto
silencio.
Cuando Gretta permanece inmóvil al pie de la escalera,
atenta a la canción que le llega desde arriba, él notó el gesto brusco de su
esposa, pero solo sirvió para enderezar la espalda y dejarse absorber aún más
por la pantalla. No la perdió de reojo, y cuando Gretta confiesa a Gabriel su
vieja historia de amor interrumpida en la juventud, se dió cuenta de las
lágrimas en las mejillas. No era nada sorprendente, puesto que los dos
compartían la veneración por el relato de Joyce y revivirlo en aquella noche
les unía más. Pero la comunión se rompió de súbito, cuando ella se levantó, aquejada
de alguna ansiedad, aunque adujo que estaba muy cansada y prefería echarse en
la cama.
La interrupción le dejó demasiado afectado y él no acabó de
ver la película. Cuando después de un rato entró en la habitación, ella parecía
dormida. Estuvo tentado de despertarla, pero no se atrevió. Solo en la terraza,
con las luces de la ciudad a sus pies, se sintió tan infeliz como Gabriel
Conroy. Él también había vivido con la certidumbre de tener una mujer que no se
merecía, admirada por todos, con una inteligencia aguda y con mucha vida detrás
suyo. Cuando la conoció, ella acababa de regresar de unos años en Inglaterra,
repentinamente, y él nunca le preguntó qué era aquello, tan ingrato, que
intentaba olvidar. Ahora estaba seguro de que ella también tenía su historia de
amor, quizás tan intensa como amarga, y él nunca podría competir. Él estaba
destinado a una vida discreta, anodina, como aquella noche demasiado cálida,
sin nieve, sin magia. Pronto se adormecería, sabiendo que al día siguiente le
esperaba otra de sus jornadas despojadas de grandeza, mientras ella continuaría
alimentándose de sus recuerdos más íntimos.
No se apercibió de que la puerta se abría, ni de los pasos
que se le acercaban, hasta que el peso de una mano sobre su espalda le
estremeció. Enseguida, la mejilla de ella se fundió con la suya, mientras un
susurro le acariciaba la oreja. “¿Qué haces aquí? ¿No sabes cómo te necesito?
Hoy más que nunca, nos hemos de demostrar que estamos vivos, escandalosamente
vivos”.
Isidre Grau (traducción del catalán del autor)
Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica
Signatura N Gra
Classificació 833.4"19"
Autor Grau, Isidre
Títol Pinyols madurs, vuitanta-cinc biolits / Isidre Grau
Publicació Argentona : Voliana, 2018
Descripció física 213 p. ; 21 cm
Col·lecció Voliac ; 40
ISBN / ISSN 9788494751134
